Truca'ns +34 938 05 00 64
Fires, festes, mercats,
turisme i serveis culturals
turisme i serveis culturals
Truca'ns +34 938 05 00 64
Els aproximadament 6.000 homes de Duhesme no pogueren prendre una plaça en mal estat, envellida i amb poques defenses. L'atac es desfermà de nit i fou especialment sagnant, amb una preeminència de la lluita cos a cos amb baionetes. Malgrat la força numèrica francesa, Duhesme fou derrotat i hagué de retirar-se a Barcelona amb uns 300 morts i 32 carros de ferits. Per la banda gironina, solament hi hagué set morts i 27 ferits.
La ràpida victòria dels defensors de Girona causà una eufòria col·lectiva del poble de Girona que desembocà en una fervor religiosa considerable. A la fi, es presentà la victòria com una protecció directa del patró de la ciutat, Sant Narcís. És per això que el 3 de juliol de 1808 en una solemne cerimonia a l'església de Sant Feliu la Major es nomenà Sant Narcís "Generalísimo de mar y tierra" amb una gran pompa presidida per les autoritats civils, militars i eclesiàstiques de la ciutat.
El setge de Girona de 1809 fou el tercer dels Setges napoleònics de Girona, en el qual la ciutat de Girona acabà rendint-se a les tropes franceses que havien començat la invasió d'Espanya el 1808. La defensa a ultrança de la ciutat fou liderada pel general espanyol Mariano Álvarez de castro, governador militar de la plaça de Girona d'ençà el febrer del mateix any 1809.
El 2 de maig de 1809, l'exèrcit francès liderat pel general Laurent Gouvion Saint-Cyr inicià el setge de la plaça militar de Girona, una peça estratègica en la ruta de proveïment des de França cap a la península, per tal com controlava la via d'accés a Catalunya i la resta de ciutats espanyoles. Aquell mateix febrer, la Junta Central havia nomenat el general Álvarez de Castro governador de la plaça, després de la seva rendició forçada del castell de Montjuïc a Barcelona davant les tropes franceses. Aquest cop, Álvarez estava disposat a no repetir la humiliació soferta a Barcelona i pretenia de fer una defensa a ultrança de la ciutat, sense capitulacions, rendicions o desercions. És per això que emeté un ban castigant la deserció amb la pena de mort. Per la seva banda, el clergat gironí esperonà els ànims de les classes populars a participar a la defensa de la ciutat, en contra d'un enemic endèmic com eren els francesos, assetjadors històrics de Girona. Dins la ciutat, Álvarez comptava amb militars amb experiència com Blas de Fournás, Guillermo Minali o Francesc Satué, diversos regiments regulars -entre ells el regiment d'Ultònia-, la milícia dels miquelets, la companyia de Santa Bàrbara, formada per dones, i tots els gironins voluntaris -o forçats- a participar a la defensa de la ciutat, enquadrats dins la "Cruzada Gerundense". En suma, eren unes 5.600 persones més o menys preparades i equipades per lluitar contra les tropes franceses, que arribaren a ésser 35.000, esplèndidament equipades i proveïdes.
La ciutat no disposava ni d'armes, ni d'unes muralles en condicions -que ja havien patit dos setges anteriorment-, ni de provisions alimentàries per a la ciutat i les tropes, ni d'unes condicions higièniques adequades que permetessin evitar l'aparició d'epidèmies, per la qual cosa les carències no tardaren a aparèixer, sobretot la fam i les malalties que assolaren la majoria de gironins i combatents. Amb 40 bateries, l'exèrcit francès fustigà fortament els baluards gironins, especialment el de Montjuïc, que fou el primer a caure. Amb tot, la defensa aferrissada dels gironins i la incapacitat francesa d'entrar en una ciutat pobrament equipada, tot i les 60.000 boles d canó que caigueren sobre la ciutat i els 20.000 explosius que els francesos anaven posant a les defenses per debilitar-les.
Quan Álvarez de Castro tombà malalt i fou incapacitat per la junta militar de la ciutat al desembre, la ciutat encara resistia, malgrat les malalties la nul·la provisió d'aliments, els bombardeigs i el degoteig constant de morts. Tanmateix, el nou governador de la plaá Julián de Bolívar signà la rendició incondicional de la plaça i capitulà davant Augereau. Al darrere quedava una ciutat destruïda i uns 5.000 morts que la lluita, la fam o les malalties havien causat. Álvarez de Castro fou traslladat, juntament amb la resta de tropes regulars a Figueres i després a Perpinyà per anar al captiveri. Això no obstant, Álvarez fou separat del grup i traslladat de nou a figueres, on morí a causa de la seva malaltia, o com es digué anys més tard a causa d'un enverinament provocat pels francesos.
